(fragment)

1

UNA ESTRANYA SOSPITA

John Shin no havia pogut evitar unes llàgrimes de tensa emoció. Mai no havia imaginat que algun dia podria contemplar, encara que fóra reproduïts cinematogràficament, aquells éssers que tant l'apassionaven, als quals havia dedicat força temps de recerca i d'estudi, sostraient-li hores i hores de son; uns éssers que havien començat la seua aventura sobre la Terra feia uns dos—cents cinquanta milions d'anys, quan la Terra era encara jove, plena d'una vitalitat extrema, il.lusionada per a fer encabir sobre ella milers d'espècies distintes, i que van misteriosament desaparéixer, segons tots els indicis, feia uns seixanta milions. Ara, la pel.lícula de Spielberg, malgrat les crítiques que li podia retraure, li havia donat l'oportunitat de conviure amb ells, submergint-se en la pròpia aventura cinematogràfica, no com a espectador, sinó com a protagonista.

Alice Glasven, la seua jove promesa, li va estrényer suaument la mà. El va mirar, tot compartint amb ell l'emoció que sentia. Perquè també ella havia començat a estimar aquells lletjos dinosaures d'ençà que havia conegut John Shin.

Van abandonar la sala en silenci.

—Desitjaria passejar a peu d'ací a l'hotel —va dir Alice.

La nit era humida i fresca, amb tinys de boira, a causa de la quietud del vent, i de la proximitat del mar. Així i tot,  John va acceptar la invitació de Alice.

—Podem fer—ho perfectament  —la va voler complaure.

Alice havia decidit passar la nit del dissabte a Edimburg. Hi havia massa distància fins a Daviot, més al nord, per arriscar—se a conduir de nit. De tota manera no deixava de ser una raonable excusa. Daviot era un poble petit, no massa lluny del llac Ness, terra endins, i per a Alice la seua vida com a professora de primària no deixava de ser tranquil·la però monòtona. Hom no podia passejar totes les vesprades, o fer les compres, per la Princess Street,  George Street, o Queen Street, les vies comercials de la bella Edimburg. O contemplar el palau de Holyrood en la popular via de Royal Mile. Alice només necessitava qualsevol excusa, i la pel·lícula de Spielberg s'ho valia, per abandonar Daviot, trobar-se amb John i passejar per la capital escocesa, perquè John no sempre tenia temps per a abandonar el seu treball en la National Gallery i anar a visitar-la a Daviot.

—No crec que s'haja trobat cap explicació raonable per justificar la desaparició tan sobtada dels dinosaures —va mormolar John, més refet de l'emoció.

—No creus que l'explicació del meteòrit que suposadament va caure sobre la Terra, en deixar-la tant de temps sense la llum solar, no n'hauria provocat la mort massiva? —va replicar Alice, fent-se ressò de la teoria més comunament acceptada.

—Si és massiva, ja no és total —va replicar John.

—Ja saps el que vull dir... Suficientment massiva perquè amb el temps les espècies, o la major part d'elles, no es pogueren recuperar. La caiguda del meteòrit, i la llarga nit, va provocar també la desaparició de gran part de les reserves vegetals i, a banda, les espècies supervivents degueren quedar extremadament debilitades. Fins i tot amb repercussions d'ordre genètic. Ja saps que hi ha una teoria, entre d'altres tantes, que assegura que la feblesa de la closca de l'ou, que impossibilitava dur a terme l'incubament del futur animal, va originar la desaparició dels dinosaures.

—La conec. N'és una més, però no explica res. O almenys no ho explica tot. També a finals del Triàsic van desaparéixer espècies anteriors i van cedir el lloc als imponents dinosaures, sense que a ningú estranyara la seua desaparició.

El centre d'Edimburg era extremadament il·luminat. Els fanals dibuixaven amb els flocs suspensos de boira figures fantasmagòriques que es diluïen ràpidament  o reapareixien sobtadament.

—El proper cap de setmana et visitaré jo —va dir de sobte John.

—Em complaurà molt.

—Podrem visitar el llac Ness —continuà ell.

—Una més no fa al cas —va dir Alice amb ironia, tot retraient—li les incomptables vegades que ho havia fet—. Sean Ardwell m'ho recordà fa poc. 'El nostre amic John Shin ha oblidat els seus estimats Ness i Nessie. És que ja no creu en els miracles?', va dir.

Durant tres anys John Shin dedicà els caps de setmana, en companyia de Sean Ardwell i d'Alice Glasven,  a investigar la ja llegendària aparició al llac Ness d'un estrany animal, batejat com a Nessie. Segons els detalls orals aportats per la majoria de testimonis  o per les fotos captades, si no estaven trucades, el monstre mostrava un coll llarg, un cap molt menut, comparativament, i una enorme esquena, que tot plegat responia a una llargada entre quinze i vint metres. John Shin es negava a acceptar com a verídics aquests fets, finalment es va decantar a imaginar, només imaginar, que  el monstre en qüestió, si existia, responia al Cetiosaure, suposadament desaparegut junt amb els altres dinosaures. Tot i que aquest disbarat era gran, va pensar John Shin, la persistència tossuda d'aquest fenomen al llarg del temps bé mereixia dedicar-li el dispendi d'unes hores d'investigació i la consecució d'una prova definitiva i irrebatible, tant si confirmava la seua existència com si denunciava la falsedat dels testimonis. Ajudat per Sean Ardwell i Alice, van escodrinyar el llac al llarg de tota la costa, van rastrejar pam a pam el fons de les seues aigües, van utilitzar el sonar per detectar qualsevol estranya presència... I tot va resultar inútil. Nessie no es va deixar veure.

—Potser no vam dur bé la investigació —va mormolar.

—Com dius? —va demanar Alice.

—Que potser la nostra investigació sobre l'existència o no del Nessie, no la vam fer gens bé. Em sent impel.lit a reiniciar-la.

—Cal no perdre mai les millors il·lusions. Encara que necessitem un Jurassic Park per recuperar-les —va dir Alice, que comprenia bé que la pel·lícula havia desvetlat en John la vella il·lusió de trobar alguna prova que demostrara que l'extinció dels dinosaures no havia estat definitiva. Sinó que els animals més ben preparats havien trobat la manera de sobreviure.

Havien arribat a l'hotel, que era prop de la catedral de Saint Giles.

—T'ho rumies, eh? —va dir Alice—. I res no em faria més il·lusió que retrobar les llargues vetlades passsades a  Daviot. Ens ho passàvem tan bé!

—Farem un primer cop d'ull, si et sembla bé. Deu haver-hi alguna cosa que...

—Que ens ha passat per alt —va endevinar Alice.

—Em comprens molt bé —va somriure John Shin.

Es van besar apassionadament, davant la mirada encantada del vell recepcionista.

John Shin va complir la seua paraula. Abandonà ràpidament Edimburg i, agafant la carretera del nord, arribà a Daviot, el vespre del divendres, just a hora de sopar. Sean Ardwell, a qui Alice havia invitat al sopar, va  rebre el seu amic amb una forta encaixada de mans.

—Ja m'ha dit Alice que has decidit tornar. Ja hem fet tots els preparatius per eixir demà a primera hora.

John estava fortament emocionat de retrobar l'amic amb qui havia compartit els dos anys de recerca en les aigües del llac Ness, un llac d'origen glacial, de 32 km de llargada, i que contrastava amb la seua estretor, d'una mitjana de dos quilòmetres. Amb la mirada li va donar les gràcies del seu renovat desinterés.

—M'agradaria que, si hi ha cap monstre, per dir-ho en llenguatge popular —s'afanyà John Shin a matisar—, fer un darrer intent.

—No tinc cap inconvenient a ajudar—te —va dir Sean Ardwell—. La meua germana pot atendre la botiga els caps de setmana. I si damunt descobrirem el Nessie, tot serien guanys —va bromejar.

Perquè Sean Ardwell regentava una botiga de material nàutic i de pesca a Inverness, la ciutat que estava en l'extrem oriental del llac Ness, entre el llac i Firth Moray.

La vetlada va transcórrer de manera agradable. John Shin va ser crític amb la manera com havien dut a terme la recerca.

—Hem desestimat els punts que ara intuesc com a claus: Aquells que estan situats per davall dels dos-cents metres de profunditat. És cert que hem fet arribar el sonar amb sacietat a tots els punts del fons de les aigües. Però el sonar no penetra en les possibles cavitats que poden existir en qualsevol punt del llac. Nessie no té per què eixir a rebre les ones del sonar en el moment que nosaltres decidim investigar. Encara més si, com sembla, no té de moment gens d'interés a ser descobert.

—És probable —va dir Sean Ardwell—. Però recorda que també s'ha escorcollat el llac amb un petit submarí i que els resultats han estat igualment negatius.

—Diguem que no han resultat completament positius. Un submarí, per petit que siga, en un llac com aquest, a causa de la seua estretor, no arriba on vol. Només una petita profunditat, una concavitat que es deixe per examinar, ja és suficient per a fer fracassar la missió... Jo crec que, com tantes altres vegades, l'atzar, en aquestes situacions, deu jugar un paper important. Pressent, no sé si encara sota els efectes de la pel.lícula, que algun detall que abans ens havia passat desapercebut, pot ser la clau del nostre descobriment.

Ho va dir amb tanta vehemència, que va encomanar l'entusiasme, que va impregnar la seua il·lusió als seus dos contertulis. Després John Shin insistí a referir, per justificar la seua tornada, els cents d'ocasions en què hom assegurava haver vist el probable Cetiosaurus.

—Ja sant Columbà assegura haver vist un monstre l'any 585. I no crec que un sant mentesca deliberadament —va dir amb ironia.

—Haurem d'esperar que Nessie decidesca traure'ns de dubtes. Si li poguéssem passar la pel·lícula, potser se sentiria atret per una bella citiosaura —va bromejar Alice.

—Si és mascle —matisà Sean Ardwell.

—No és mala idea si poguérem disposar d'una gegantesca pantalla —va aprovar mig de broma mig seriosament John Shin.

Amb aquesta nota d'humor van decidir que ja era hora d'anar a descansar.

—Potser demà trobarem les aigües del Ness gelades, si no para aquest vent —va comentar Sean Ardwell en obrir la porta de casa—. Aquesta tardor ha arribat freda com mai.

Torna al llibresjoanpla.blogspot.com.